dilluns, 15 de gener del 2018

REVISTA MENSUAL SKORPIO Nº 42 LA 1ª INDEPENDENT DEL MARESME GUARDONADA EN POESIA PÀG. 13 ART " LA REBOTIGA DE L'ÓPERA " JOSEP GARRIGA

42 LA REBOTIGA DE L’ÒPERA

Amb la presentació de Marcel Gorgori Conductor, Director artístic creatiu de Sinfonova, va tenir lloc el pasat deçembre 2017 en l’Auditori de Sant Cugat un gran espectacle musical.

Tal com el públic gaudia de les veus privilegiades de cantants com:

Carles Cosias  (tenor).
Carles Pachón (baríton).
Elisa Vélez  (soprano).

Acompanyats de l’orquestra Barcelona Filharmonia.

En el seu repertori de fracments de grans obres de mestres compositors com:

Bizet, Mozart, Verdi, Donizetti, Puccini, Rossini, Rimski-Kórsakov, Offenbach.

Marcel Gorgori explicaba els por menors detallats desde l’autor, cantant, instruments, tramoies, ambient, públic, etc. Un avans i un després, com també els moviments de les notes musicals.  Tota una clase de profesionalitat artística de posta d’escena i música, la qual el receptor en prenia bona nota, agrain les explicacions tan extensives amb les quals el públic aprenia detalls i conceptes mai escultats.

Un dels etjemples apressos és el de “ La veu impostada “, Sí amics meus, l’etjemple gràfic q’ens va proposar en Marcel, és el seguent;

Si agafes una página de paper desde l’escenari i la llençes al públic, per molt fort que la tiris, poc a poc flotan es quedarà entre les primeres files, encambi si aqueste mateixa página la rebregues fins fer una bola apretada i la llences amb força, contre el públic, segur que arribara molt més lluny, pudé fins hi tot a les últimes files. Pués bé, aixó és el que els cantants tenen que intentar fer, que la seva veu concentrada arribi amb forsa a lo més lluny i al màxim posible de public, aquesta técnica s’en diu “La veu impostada”.

Encare que una òpera o un concert operísticens poden fer tocar el cel, al seu darrera sempre hi ha un món de persones i d’humanitat.

El públic que gaudeix d’una gran funció i que s’emociona amb les interpretacions que hi fan els artistas, no veu mai, ni el treball a què els ha obligat la partitura, ni els seus intents de fer-hi aportacions personals, ni les seves inseguretats abans de sortir a l’escenari, ni, encare meyns, les rivalitats que en alguns casos han hagut d’enfrontar.

Si el públic pot veure per un forat algún d’aquets moments de treball previs al concert, segurament pot valorar encare més el bon resultat final perquè, a la qualitat de les interpretacions, hi pot veure afegit el mèrit d’aconseguir-les.
Un gran espectacle digne de menció i en el qual l’afició musical s’enriqueix d’uns coneixaments que dificilment s’adquireixen en aquest món dominat per l’art i la sensibilitat.



Josep Garriga      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada