diumenge, 26 de febrer del 2017

REVISTA SKORPIO Nº 32 LA 1ª INDEPENDENT DEL MARESME FEBRER 2017 PÀG 16 JURAMENT DE FELIP V


JURAMENT DE FELIP V  1714 I 300 ANYS D’ESPOLI

JURAMENT DE FELIP V :

“ La Nació Catalana és la reunió dels pobles que parlen l’idioma català.

El seu territori comprèn:

Catalunya amb els  comtats del Rosselló i la Cerdanya, el regne de  València i el regne de Mallorca.

Els tres pobles que formen la Nació Catalana tenen una Constitució política pròpia i estan confederats ensems i amb el Regne d’Aragó, mitjançant certes condicions objecte d’una llei especial.

Catalunya és l’estat polític format dins la Confederació pels catalans del Principat i els comtats del Rosselló i la Cerdanya.

El principat de Catalunya és lliure i independent!“

Així va jurar Felip V de Castella i IV d’Aragó quan va accedir al tron com a Comte de Barcelona.

Crec que no calen explicacions!!!.

Ramon Massagué Arribas.

 

300 ANYS D’ESPOLI:

D’ençà de la derrota del 1714 Catalunya ha estat espoliada com a territori conquerit i vençut.

Amb el Tractat de Nova Planta és crea un impost anomenat Cadastre que iniciava el maltractament fiscal que encara perdura.

El Cadastre és va imposar per obra del Primer Intendent José Patiño.

Va ser un càstig producte de la derrota, que multiplicava per 7,3 la fiscalitat directa dels catalans.  La pressió fiscal és va traduir en nombroses ocultacions i fraus com el de traspassar fictíciament finques eclesiàstiques per no haver de pagar.

En un moment de desfeta econòmica i demogràfica Catalunya va ser gravada amb un milió de pesos castellans que és va aplicar manu militari amb empresonaments, segrests de béns i d’altres.

Un cop acabada la Guerra del Francès el panorama econòmic era desolador, Catalunya va recuperar la potestat d’encunyar moneda, però no va tenir cap especial incidència.

L’any 1813 Catalunya tenia 1.800.000 habitants i era una gran potència industrial.  La política centralista del general Espartero va efectuar una reforma tributària per tal de malmetre els productors catalans.

Va obrir les portes als teixits britànics competidors dels productes catalans.

El sector cotoner era el més amenaçat, i el novembre de 1842 els burgesos i obrers es van revoltar a Barcelona contra el Regent.

Espartero va bombardejar des de Montjuic i va sufocar la revolta de la Jamància.

L’any 1899 els gremis de Barcelona van decidir donar de baixa els comerços per evitar pagar impostos.  La peculiar vaga es va conèixer com a tancament de caixes.

El Ministre de Gracia i Justícia, el català Manuel Duran, va dimitir arran del tancament de caixes i en tornant de Madrid va dir una frase premonitòria:       “No ens entendran mai “.

En el capítol d’inversions el contrast era esfereïdor. A Madrid només amb el Canal de Lozoya que proveïa d’aigua a la capital es van invertir 100 milions de pessetes, més que totes les obres fetes a Catalunya al llarg del segle.

L’any 1890 Catalunya aportava el 27% dels recursos. tot i ser només el 10% de la població. L’espoli pujava 4.650.000 pessetes.

A principis del segle XX Catalunya era la fàbrica d’Espanya, però l’espoli seguia ben viu. L’Estat recaptava 250 milions de pessetes i només en tornava dinou.

Tot i això la Mancomunitat de Catalunya amb recursos molt minsos va potenciar molts serveis i construir obres hidràuliques, ferrocarrils i d’altres.

La segona República no va comportar una immediata millora del finançament per la demora dels traspassos de competències.

El règim franquista va instaurar l’autarquia i es van traslladar a Madrid les principals empreses catalanes   La Dictadura que havia volgut que Catalunya s’especialitzés en industria tèxtil va haver de transigir amb el desig de la Fiat d’instal·lar la Seat a Barcelona.

L’any 1951 el Consell de Ministres va aprovar una pujada dels preus de tramvies de Barcelona de 20 cèntims, mentre que a Madrid es mantenia el preu.  Això va provocar un boicot contra els tramvies que van començar a anar buits.

Durant aquesta vaga, el 4-3-51 quan el Barça jugava al seu estadi i van caure fortes pluges, ningú va agafar el tramvia i no va quedar més remei que restablir les tarifes anteriors.

El Governador Civil i l’Alcalde de Barcelona van dimitir.

L’any 1956 teníem un dèficit fiscal de 4.372 milions de pessetes només a la província de Barcelona.  Amb l’arribada de la democràcia vàrem pensar que això s’esmenaria, però Adolfo Suárez és va encarregar d’implantar  “el café para todos” que ens ha dut a la situació actual amb un espoli fiscal de 16 mil milions d’euros, que representa el 8,4% del PIB català.

Ara la crisi ens ofega però l’espoli continua i el poder de la Generalitat de generar ingressos o reduir despeses és tan limitat que l’única solució és recuperar allò que és nostre.

Ara és el moment d’aturar-ho pel bé dels nostres fills i per la supervivència de Catalunya.   (1-1-17).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada