dimarts, 24 de gener del 2017

REVISTA SKORPIO Nº 31 LA Iª INDEPENDENT DEL MARESME GENER 2017 PÀG. 17 SENDERISME " MASIS DE LA PICA D'ESTATS-SOTLLO " + 3 FOTOS GAVINA


Volta al massís de la Pica d’Estats-Sotllo.

 

Ens fascinen les muntanyes i els seus paisatges sovint indòmits, sovint feréstecs, però també amables, harmònics i acollidors alhora. És per això també que el nostre Pirineu ens atreu molt i, de tant en tant, mirem de no desaprofitar l’oportunitat de conèixer o de redescobrir les nostres muntanyes i valls.

 

En aquest cas ens hem aventurat al cor de l’Alt Pirineu per fer una gran volta de tres dies al massís de la Pica d’Estats-Sotllo. Una mena d’adaptació al nostre estil, a les nostres necessitats de la travessa coneguda com "La Porta del Cel". Així que, per ser més concrets, vam endinsar-nos a la Vall de Cardós per, un cop arribats a Tavascan, remuntar la vall de la Noguera de Lladorre per la pista que ens deixa al costat de la presa de Montalto, punt de sortida i arribada de la nostra travessa, ja molt a prop del bucòlic i sensacional Pla de Boavi.

 

Així doncs, motxilla a l’esquena, cor alegre malgrat no gaudir d’una meteorologia del tot favorable i moltes ganes de gaudir de paratges d’alta muntanya admirables i recórrer camins transfronterers que avui en dia només trepitgen excursionistes i, cada cop més, corredors de muntanya lleugers de roba i d’equipatge, però que antigament petjaven gent de tota mena (pastors, comerciants, contrabandistes, emigrants, refugiats…) i que cal conservar, donar a conèixer i, sobretot, trepitjar-los, que és la millor manera de conservar-los.

 

I amb la fresqueta matinera enfilem el camí de Llurri com si volguéssim anar a cercar el gran estany de Certascan i el seu refugi, però aquest cop no hi arribarem i, franquejant la Passada de Llurri, entrarem a la conca dels estanys de Romedo per anar a cercar la coma de Guiló i enfilar la rosta pujada del Port de l’Artiga (2.477 m). És en aquest port on entrem a Occitània, però d’aquest fet no ens n’adonaríem pas si no fos perquè, després d’una llarga tirada de flanquejos delicats on cal estar al cas de no perdre el bon camí, arribem al refugi de l’Estany de Pinet (2.246 m). Ah, “la belle France”, però a nosaltres els cartògrafs ens agrada reivindicar el fet occità.

Després d’un suculent sopar veient les muntanyes il·luminades per les llums del capvespre i d’un improvisat ball discotequer per part dels dos guardes i la cuinera a l’hora de recollir les taules, amb la conseqüent cara de sorpresa per part de la major part de la clientela, arriba el merescut descans. Un descans de dormitori de refugi d’alta muntanya, és clar, on ja sabem què pot passar quan es comparteix habitació amb tanta altra gent de qui desconeixem els seus hàbits nocturns i de son. Però és qüestió d’adaptar-s’hi i deixar de pensar, malgrat que ens inquietin les fortes ràfegues de vent, les gotes de pluja, la boira espessa i el fred que l’endemà al matí ens tocaria viure tot pujant cap a la Pica d’Estats. Però la severitat de les condicions disminueix amb l’emoció de pujar el sostre de Catalunya, de trobar bon camí i de compartir-lo amb bons companys, així que malgrat no gaudir de cap mena de vista panoràmica per la boira espessa i fer-nos només una abraçada i la foto de rigor amb presses al cim pel vent fort i el fred, encara vam tenir temps de pujar quatre tresmils de la zona: el Pic de Montcalm (3.077 m), la Pica d’Estats (3.143 m), el Pic de Verdaguer (3.125 m) i el Pic de Sotllo (3.073 m), per tornar després a entrar a Catalunya pel Port de Sotllo (2.874 m) i baixar a fer nit al refugi de Vallferrera (1.940 m) i sorprendre’ns de la sort que va tenir de no patir desperfectes arran de l’enorme allau que va arrasar la canal del barranc d’Areste, que passa a tocar del refugi.

I com ens agrada, tornem-ho a repetir, gaudir dels refugis de muntanya i compartir xerrades, jocs i taula de sopar amb altra gent i dir que bo que està tot quan es té gana després d’un dia que ens ha deixat força fatigats, però la realitat és que tot acostuma a estar bo, tot s’ha de dir, i pels més golafres, sempre hi ha menjar en abundància.

 

El contrapunt sempre el posen converses de vegades en veu massa alta de jovenalla i de gent que no ho és tant, desordre als dormitoris i alguns roncs d’altres persones que poden fer-nos la guitza, però bé, cal fer-hi front i passar-ho de la millor manera possible, que tot té la seva recompensa.

I la recompensa arriba al tercer i últim dia de travessa amb la pujada al Circ de Baborte i el seu refugi lliure, sempre seguint itineraris transfronterers senyalitzats amb les cèlebres marques de pintura blanques i vermelles de GR, i, tot seguit, el Coll de Sellente (2.488 m), veritable finestra de vent. Tot i així, no volíem iniciar la gran baixada final sense abans fer un darrer cim, així que enfilem tartera amunt des del coll per assolir els Tres Pics (2.654 m), on noves panoràmiques se’ns dibuixen als nostres ulls inquiets, que dibuixen nous itineraris per a properes ocasions. I finalment només toca anar avall que fa baixada per la magnífica vall de Sellente fins a les profunditats salvatges i alhora amables del Pla de Boavi, que ens permeten una arribada tranquil·la al punt d’on havíem sortit dos dies abans, la presa de Montalto on, si no fos per la fresca d’un estiu que ja decau, faríem un banyet per refrescar-nos i tornar més nets cap a casa. Però tornar més nets o més bruts o més cansats o menys és el que menys importa, la qüestió és que tornem més feliços i sempre amb més ganes de tornar a repetir jornades de muntanya per anar coneixent més i millor el nostre Pirineu i el seu ric patrimoni natural i cultural. Però, sobretot sobretot, ens agrada mirar i remirar mapes i guies durant llargues estones per preparar la propera travessa.

Gavina

 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada