Un passeig per la Garriga.
Sempre m’ha agradat passejar-me per la Garriga. Jo no sóc nascut allà. Ni
tan sols a prop. Però sempre m’ha atret alguns elements que fan d’aquest poble,
el que és, la Garriga. Té una paret natural que és el vessant sudoest del
Montseny, justament quan el riu Congost s’obre cap a la plana vallensenca. Té
uns balnearis noucentistes que flairen antic, que no rònec, però posats al dia.
Hi té uns carrers plens de construccions boniques, algunes grandiloqüents,
altres austeres, però totes boniques, sobretot perquè són antigues i, ja se
sap, que antigament es feien les coses molt pensades, ajustant el temps de
construcció, l’esforç del treball, els costos i a prova del pas del temps. La
persistència, diria algú.
A la Garriga, hi ha coses que persisteixen. Una d’aquestes coses, més aviat
un lloc en l’espai, és el seu Passeig. L’antic Camí Ral on va anar a parar
l’estació del ferrocarril i on, molts barcelonins, van triar per fer-s’hi la
residència ‘rural’, fora-vila com diria una mallorquina. Aquests edificis eren
pensats, ben dissenyats i ben executats, cosa que fa anys que costa de veure.
És cert que els diners no eren una gran trava, però les coses no es feien
perquè sí, perquè no importava si costava molt o poc. Tot era una mica relatiu.
El segle XIX va portar l’espledor al poble. Van conformar la vila i la van
elevar a un estatus que mai hagués pensat arribar. La família Blancafort ja hi
havia instal·lat el seu balneari cap al 1840 i, famílies benestants de
Barcelona, s’hi van afincar a temps parcial per a gaudir de la tranquil·litat
que no trobaven a ciutat aprofitant que el tren hi feia parada. Alguns fins i
tot s’hi van fer construir la torre just al costat del tren, com si no
volguessin perdre ni un segon alhora de gaudir del seu retir. Les torres
burgeses canviaven de mica en mica la fesomia del municipi i, de retruc, la
seva realitat socioeconòmica. L’eixample garriguenc bascula a banda i banda del
Passeig, aquesta mena de bulevard escortat amb plataners que estructurava el
nou barri nounat. Això, aquest tirar cap aquesta banda del poble va ser gràcies
a la voluntat dels grans propietaris de terrenys del poble de fer diners venent
terres per a la construcció de torres… res de nou. Especul·lació urbanística en
tota la seva esplendor. Els Rosselló, els Nualart…
En tot cas, l’espai públic de relacions socials que va esdevenir aquest
passeig envoltat de torres modernistes, noucentistes i d’altres estils menors
va revolucionar el poble on, a més, s’hi va acabar instal·lant el Casino i el
teatre, entre altres equipaments de l’època.
Encara es manté
molt del que aquests burgesos i arquitectes com Manuel Joaquim Raspall hi van
deixar al municipi. La Torre Iris, Casa Cecilia Reig i Argelagós, la Casa
Barraquer, la Casa Sebastià Bosch i Sala… És una sort. Una veritable col·lecció
de joies arquitectòniques i urbanístiques que, el ‘savoir faire’ de la segona
meitat de segle XX no va saber esborrar en la seva totalitat. Només cal moure’s
una mica pel poble i copsar, de manera esfereidora però, els estralls
arquitectònics dels anys 60, 70, 80, 90 i 00. Una veritable tornada a la
realitat lletja quan se surt de l’oasi del centre del poble o de l’eixample
noucentista.
Gavina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada