REVISTA SKORPIO Nº 13 GENER/MARÇ 2013 pàg 11 LALLENGUA, EL CATALÀ

11 LA PRIMERA REVISTA D'ESCACS IINTERES SOCIAL Gener/Mar~ 2013 LA LLENGUA, EL CATAIÁ Elllenguatge d'un país és l'eix transversal de la seva historia, de la seva civilització. La llengua d'un país és l' eina principal de comunicació entre els seus habitants, és l'ánima de la seva cultura, és l'enteniment universal, és la construcció social. La llengua és la mare d'un poble, és la tradició feta paraula, és la seva identitat. En els anys quaranta sovint s'escoltava aquesta frase: "Hábleme cristiano o le llevo al cuartelillo". Recordo que la cartilla de racionament ens servia per a aconseguir els aliments de primera necessitat, com el pa, l'oli, la farina, l'arrós, etc. A mi em deien que era molt eixerit perqué a las botigues regatejava, els deia: escolti posi'm el més maco!, i als botiguers els feia gracia que un marrec els demanés el millor, i estigués sempre tan atén a tots els seus encárrecs que previament li havia anotat la mareo Dones a las sortides diarias pel barri de Gracia molt sovint, quan els veíns parlaven el catalá, utilitzant la nostra llengua original de la terra que ens ha vist néixer, havíem d'anar molt amb compte no hi hagués a prop una ave rapinya que ens cridés l'atenció per no utilitzar el castellá. No sols els policies, sinó també molts agents camufiats que estaven atents de mantenir Yidioma nacional, claro ... nacional d'Espanya, no pas de Catalunya, faltaria més. Tant és així que si parlaves el catalá davant d'ells et deien "HABLEME CRISTIANO O LE LLEVO AL CUARTELILLO", igual que si fóssim vulgars delinqüents. Per tant, era clar que el catalá estava totalment prohibit arreu de la nostra geografia, ens havíem d'amagar per utilitzar-lo. Quina llástima, una llengua tan rica i amb tanta antiguitat, no ens deixaven ser catalans, ni utilitzar les nostres eines de comunicació, és més, molts catalans sols per ser-ho i defensar la seva llengua estaven presos, i d'altres els donaven "EL PASEILLO", i no es tomaven a veure mai més. Tot per la mateixa qüestió, pero no per aixó hem deixat de parlar el castellá, que també és germá i s'ha de respectar. Tots els idiomes enriqueixen la cultura d'un pais. Bé, si us hi fixeu, aquella postguerra sembla que d'alguna manera mai s'ha acabat, perque a la ment de la majoria dels de fora de Catalunya, deis que no viuen aquí, dels que no saben de la nostra hospitalitat, dels que no ens coneixen, segueixen sense acceptar-nos, no els caiem bé, alguns ens diuenpolacos, en canvi aquí sempre els hem acceptat a tots i de bon grat, els hem obert totes les portes, siguin castellans, de qualsevol comunitat, o estrangers, nosaltres sempre hem sigut així i ho seguirem sent. Quines coses més injustes té la societat, veritat? Bé, si a més hi afegim l'expoli económic i polític a que ens té immers el Govem Central, sembla que esta clar que ens aboquen a la separació, ESTAT PROPI, ens volen fora d'Espanya. Dones creieu-me si us die que tinc la sensació que encara que alllarg de la historia millenária de Catalunya, mai hem guanyat cap guerra amb les armes, aquesta la guanyarem de bon grat. .. , amb el seny i la paraula, l'eina més preuada de la nostra joia, la llengua. No sé jo si aquesta mesura en l'ámbit economic seria més positiva per Catalunya que per Espanya, a vosaltres que us sembla? Pero d'una cosa sí que n'estic ben segur, la riquesa immensa d'assaborir la nostra inigualable llengua fent-Ia preferent viva i immortal no ens la treu ningú, o no? Si esteu d'acord, digueu amb mi VISCA LA MARE QUE VAPARlR LA NOSTRA LLENGUA, EL CATALÁ! BIs que no hagin tingut aquestes vivéncies, se'ls fará difícil creure's aquestes lletres, i si se les creuen encara més ho entendreu, pero per desgracia són les que ens va tocar viure a les nostres cams. Tot i així, voto perque les dues llengues conviveixin en pau, perque respectem a tothom i perdonem a qui ens hagi faltat. Charles Chaplin deia "un dia sense somriure és un dia perdut". Dediquem ilusionats dones un sornriure al futur dels nostres néts. J. A. Lápez Garriga I Noticias: ANA BOTELLA Prensa Alemana Der Spiegel asombrado relata una historia que ilustra perfectamente lo escandaloso de nuestra situación. Se refería a la Alcaldesa de Madrid, cuyo único "mérito" es ser la señora de Aznar, Ana Botella. El semanario no daba crédito, "el ayuntamiento es un palacio cuya remodelación ha costado 500 millones de euros!! !", "su despacho es mayor que el del Presidente de los Estados Unidos", tiene "un mayordomo cuya única función es servirla el café", y 260 asesores personales y altos cargos que cobran de media 60.000 euros. El Ayuntamiento posee, además, 267 coches oficiales de uso personal, más que todas la capitales de la eurozona juntas. Es una administración sin medida, la ostentación suntuaria más indecente en medio de una penuria extrema, donde Cáritas ha tenido que atender a más de un millón de personas y un 26% de los niños vive por debajo del umbral de la pobreza. Y el pais en situación de rescate. ¿Cómo se atreve a ir a misa y a salir a la calle? Y este es el problema, porque no es la excepción, es la regla. En su ciudad ocurre una grave desgracia donde por irresponsabilidad organizativa i de seguridad perecen seres humanos, pero ella no dimite, faltaría más, ni siquiera se lo plantea, hace dimitir a los demás, por que claro alguien tiene que hacerlo, siendo ella la principal responsable de su ciudad. ¿Que os parece? ¡VENUS IAGENCIA MATRIMONIAL . ENERGIAS AL,!,ERNATIVAS . CARTAS ESPANOLAS GRUPOS DE AMISTAD CI Sant Josep, 102 - Tel. 659 232 895 CALELLA I